En els darrers tres anys, tots hem anat veient el gran desplegament de les xarxes WiFi i WiMAX arreu de Catalunya i a nivell internacional. És bo doncs, reflexionar per un moment, sobre la raó d’ésser d’aquestes tecnologies i del seu gran èxit d’implantació.
Des de la liberalització de les telecomunicacions a l’any 1998, el gran repte per aconseguir una competència efectiva en aquest mercat ha estat l’anomenat bucle local. Es a dir, el parell de coure que Telefònica manté en propietat – com a conseqüència de la seva condició anterior d’operador nacional- arribant a cadascuna de les llars i empreses del nostre país. Moltes i diverses han estat les iniciatives regulatòries per aconseguir que altres operadors arribessin a connectar amb l’usuari final directament. Així, hem passat pels drets exclusius concedits als operadors de cable pel desplegament de la seves xarxes, el sistema de preselecció de trucades per accedir directament a un altre operador, la desagregació del bucle local, etc. Totes aquestes mesures i models de negoci per accedir a l’usuari amb un cable físic segueixen existint i ara mateix coexistint amb les tecnologies d’accés sense fils. Entre les tecnologies d’accés sense fils (LMDS, radio enllaços, satèl·lit i altres), les que realment han assolit un èxit rotund d’acceptació i desplegament han estat el WiFI i el WiMAX.
La ràpida penetració d’aquestes tecnologies, que suposen finalment una bona alternativa al bucle local, s’ha produït per vàries raons. Econòmicament, ha estat decisiu el seu baix cost de desplegament i facilitat d’instal·lació. Tanmateix, i des d’una perspectiva legal, aquest desplegament ha estat possible gràcies a la política, a nivell internacional, de considerar aquestes bandes de freqüències com a freqüències d’us comú. L’espectre radioelèctric es un recurs escàs de domini públic, fortament regulat i controlat per l’administració. Fins a l’any 2003, per a la utilització de qualsevol freqüència amb la potència i ample de banda necessaris per a prestar serveis de dades als usuaris, era necessari obtenir l’autorització expressa de l’administració, atorgada només en alguns casos concrets. Així doncs, el fet de considerar les bandes de WiFI i WiMAX com d’ús comú, significa que la seva utilització es lliure, sense haver de demanar cap autorització. L’únic requisit per poder utilitzar aquestes freqüències és notificar la xarxa a desplegar i els serveis a la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions (“CMT”). El mercat i la tecnologia sempre aniran per davant del legislador; afortunadament, aquest cop s’han entès.
Un fet curiós és que aquestes tecnologies s’estan desplegant tant per les empreses com per les administracions públiques; normalment entitats locals. Per les empreses, el desplegament es molt ràpid i es un model de negoci rentable. Així mateix, cada cop té més acceptació tenint en compte la mobilitat que permet dintre de casa o l’empresa i que els usuaris deixen de contractar línees fixes i fan totes les seves trucades des del mòbil o especialment amb veu sobre IP utilitzant la connexió de dades WiFI. Així mateix, alguns ja comencen a fer les trucades des del mòbil a través d’una xarxa WiFI amb veu sobre IP, es a dir, gratuïtes, o amb un preu molt inferior.
Per altre banda, les entitats locals han vist amb aquestes xarxes una molt bona oportunitat d’apropar les tecnologies de la informació als ciutadans, fomentar la innovació i aconseguir una molt bon ressò públic d’aquestes iniciatives amb uns costos molt baixos per el municipi. No obstant, no totes les entitats locals han iniciat aquests serveis de forma correcta. Algunes ho han fet amb càrrec al pressupost municipal i entenent-ho com a serveis de caràcter públic. La CMT ha inspeccionat i sancionat varis municipis per haver iniciat aquests serveis sense haver-los notificat prèviament i oferint-los de forma gratuïta; situació que afecta clarament a aquelles empreses que estan oferint els mateixos serveis mitjançant un pagament i, per tant, a les normes de competència en aquest mercat.
La reflexió doncs, és per a celebrar la confluència entre la tecnologia i les normes aplicables, afavorint la penetració d’aquestes tecnologies i per tant, als usuaris, empreses i administració.
